Clara Segura:
“La dona té més facilitat d’obrir-se i expressar-se que l’home”
La Biblioteca Nacional de Catalunya acollirà per tercera vegada l’obra de teatre Antígona, que es representarà del 5 de maig al 6 de juny i estarà protagonitzada per Clara Segura. L’actriu, que es va popularitzar gràcies als seus papers a Mar Adentro i Porca Misèria, es troba en un moment àlgid de la seva carrera. Espectacles com Intimitat i Maleïts han marcat el seu darrer any professional, molt relacionat amb la dona i el teatre.
Vau estrenar Antígona a la Biblioteca Nacional de Catalunya l’any 2006, al 2007 hi vau tornar, i ara, al 2008, prepareu l’obra una altra vegada. Per tant, l’èxit és indiscutible. Què explica la història que fa que, tot i ser molt antiga, estigui tan valorada avui dia?
Antígona té una germana, Ismene, i dos germans que s’han matat l’un a l’altre en una guerra civil. Com que un és traïdor de la pàtria, no se li dóna sepultura tal com ordena una llei que decreta Creont, el governador, que casualment és l’oncle d’Antígona. Amb això ja tenim la tragèdia plantejada perquè diuen que qui enterri el traïdor serà condemnat a mort. Ella vol enterrar-lo malgrat tot i la història és tota una sèrie d’esdeveniments que desencadena aquesta decisió. Per embolicar-ho més, el fill de Creont, Hèmon, és el xicot d’Antígona. Així, tenim dos problemes, el polític o social i els lligams de sang. És una mica el culebrón (no en sentit pejoratiu) de l’època, molt ben escrit i plantejat. Les tragèdies gregues servien per crear la catarsi que avui dia poden crear les sèries o el futbol. Plantejaven problemes molt profunds de l’ésser humà i per això l’estem fent ara, perquè estem igual.
El teu personatge és la protagonista de l’obra, Antígona. Com el definiries?
Antígona és molt unidireccional, considera que a una persona se l’ha de poder enterrar i més si és un germà. No creu que hi hagi lleis per als morts, perquè ja no formen part d’aquesta vida sinó d’una altra, no accepta sota cap concepte que a una persona la llencin enmig d’un camp i se la mengin els gossos o els animals de rapinya. Creu que Creont s’equivoca i portarà a terme la decisió que ha pres. Jo crec que té molta raó en tot allò que diu, el que passa és que realment no la veiem fissurar-se massa, excepte en el monòleg del final en què, a pesar de tot, sap que morirà i està rabiosa. Al principi entoma la sentència amb molta raó, sense sentiment, però, quan veu la cara a la mort, li agafa un trauma, perquè se’n va a morir sense haver-se casat, sense haver estat dona. Per això és Antígona, “Anti-dona”, una dona no acabada de ser.
Fa poc has participat en el cicle de poesia Maleïts, concretament en el recital de carrer Boques de Rosa i Vori, de poetesses. Com ha anat l’experiència?
Molt bé. Ha sigut un repte recitar aquelles poesies que, tot i no ser molt complicades, des del meu punt de vista requereixen atenció. Em preocupava el temps, la plaça, la gent que passava... Pensava que si aconseguíem que la gent es parés i es quedés una estona fins que s’acabés ja seria tot un èxit. Si els ha agradat o no després ho sumes, però despertar l’interès amb una cosa tan subtil com pot ser la poesia ha estat una gran experiència per a tots dos, per al músic i per a mi, perquè no hi estem acostumats.
Coneixies la poesia dels autors Maleïts?
No, vaig conèixer el tema arran de la proposta. Trobo que és una gran manera d’introduir la lectura i la poesia a la gent del carrer, que en definitiva som els que hauríem de consumir-la. A part, ha estat un gran encert el nexe de “maleïdes” per trobar dones amb unes conseqüències vitals que les van portar a escriure d’aquesta manera i en un temps en què només escriure ja era un repte. La selecció de poemes m’ha agradat molt. És curiós com algunes poetesses poden connectar tan bé amb la dona.
Com us vau preparar els poemes amb el músic?
Ai... (riu). Sempre han sigut sessions a altes hores de la matinada per qüestions d’horari, perquè tots dos assagem i tenim el dia una mica ocupat. Però va ser molt interessant, ja que el Florenci també ha fet teatre i jo he fet música i, per tant, quan hi ha llocs on no arribo a nivell teatral, sé el que podríem fer a nivell musical per explicar-ho. A vegades jo anava amb una idea molt prefixada i, un cop llegida, no m’hi esqueia la música. Llavors ell començava a tocar alguna cosa, a l’atzar, suposo que fruit de la intuïció, que potser anava per un altre tema, i llavors el connectàvem amb aquest. Em preocupaven dos poemes especialment, precisament els de les dues catalanes; el de la Maria Mercè Marçal, que l’hem fet sense acompanyament perquè sol ja és música, i el de la Mercè Rodoreda, “Boques de Rosa i Vori”. Els dos m’han costat bastant. En canvi, amb el de la Sylvia Plath de seguida vam veure que havia de tenir estridència, sons metàl·lics i fiblants. Ha estat un molt bon compendi perquè només amb mi no n’hi havia prou, no hi arribava... Pensava: “O no en sé prou i n’he d’aprendre, que també pot ser, o em queda curta aquesta paraula per veure el que jo he viscut quan l’he llegit”. Llavors, a vegades, la música t’hi condueix perquè no és intel·lectual, va a la pell i et porta a un altre lloc per escoltar la paraula.
De què parlen aquests poemes?
Hi ha un estil molt directe, molt sobre la taula, una mica com podríem dir que és la dona amb el tema emocional. Tenim una facilitat d’obrir-nos que de vegades amb la poètica o expressivitat de l’home és una mica més difícil. Hi ha el desengany amorós, l’amor en general, la mort, la dificultat de viure, de ser incompresa en un món d’homes, o en un món on predominen les directrius dels homes. Crec que és molt significatiu el que hem deixat pel final, el més esperançador, quan diu: “Quan això s’ensorrarà, al teu costat vull estar, encara que tot vagi malament ens queda l’amor, encara que hem tingut moments en què no ens hem acabat d’estimar i hem fet coses que no havíem de fer”. Just abans hi ha el de la Sylvia Plath, un poema que escriu deu dies abans de suïcidar-se, que és un debat entre l’angoixa i l’obscuritat de viure, però al final deixa una porta oberta a l’esperança. Hi ha una pàgina web on hi ha escriptors suïcidats, n’hi ha moltíssims. Em va sobtar que la hipersensibilitat de l’artista moltes vegades està molt a prop de la mort, perquè hi ha una incomprensió del món i de les pròpies sensacions i vivències. En aquest sentit em vaig plantejar de no dir els noms de les poetesses, però finalment vaig decidir que sí, que s’havien de dir perquè poguessin tornar a reviure pel seu nom a mode de petit homenatge.
Aquesta temporada passada has estat de gira amb l’obra de teatre Intimitat, després d’haver estrenat a Barcelona, al costat de Joel Joan. Quina història explica el text?
Intimitat és una adaptació d’una novel·la del Hanif Kureishi, que també se n’ha fet una pel·lícula. Un grup d’argentins ja la va fer fa bastant temps aquí a Barcelona, a l’antic Teatre Lliure, i els va anar molt bé. Nosaltres hem agafat el mateix text, dirigit per Javier Daulte, amb qui he treballat un parell de vegades, i interpretada també per Joel Joan i tres actors més. L’obra explica la història d’un home que decideix deixar la dona i els fills perquè ja no pot més. És una novel·la interessant, estranyament provocadora tot i que aparentment no ho sembla. És com la poesia que comentàvem de Maleïts, on hi ha coses que no et deixen indiferent, fins i tot que molesten dites amb tanta impunitat. Trobo que es un treball molt interessant.
