Introducció de la dona al teatre

La dona té tants problemes per ser artista perquè encara en té més per arribar a ser persona. L’escriptora Erica Jong va utilitzar aquestes paraules per explicar per què la dramatúrgia femenina era tan escassa. I és que, tot i que en el S. XX la dona ja comptava amb posicions d’empresària o política, la seva posició com a autora teatral era sexu sequor. Les dones no eren educades per escriure i la societat les feia creure incapaces per fer-ho. Només se’ls donava la possibilitat de desenvolupar la seva imaginació explicant contes per a nens, res de cara al públic, i per això l’últim gènere practicat per totes les dones d’arreu va ser el teatre.

La dramatúrgia femenina actual encara compta amb la pressió d’un marc historico-crític que influeix en la forma i el llenguatge dels textos. Algunes autores han optat per un discurs feminista amb una inversió revolucionaria dels codis patriarcals i s ‘afegeixen una cultura alternativa i experimental que els ha portat un públic més minoritari. Altres opten per continuar amb un equilibri de sexes i un llenguatge més aviat masculí i eviten trencar els rols històrics establerts.

Actualment, les dones també tenen més dificultats que els homes per pujar a dalt d’un escenari. Segons Lara Roig, estudiant d’interpretació a l’Institut del Teatre, hi ha moltes més dones que homes que s’interessen per aquesta feina. Per exemple, abans el nombre de places per entrar a l’institut era igual tant pels homes com per les dones, fet que permetia que ells poguessin accedir als estudis amb menys nota. Però després de la denúncia d’una aspirant, l’accés va començar a regular-se independentment del sexe. Això fa que actualment a les classes hi hagi un 70-80% de dones que, quan arribin a la vida professional, es trobaran amb més competència que els homes. Per sort, explica Roig, al teatre actual els personatges masculins i femenins tenen una importància semblant.

Fa uns 500 anys no tenien la mateixa importància. Durant els segles XIV i XV, el teatre a Europa estava molt mal vist per alguns sectors de la societat, sobretot l’església. A Anglaterra, però, va aconseguir consolidar-se durant el regnat d’Isabel I (1558-1603) gràcies a dramaturgs com Marlowe, Ben Jonson i Shakespeare, que donaven més pes als personatges masculins que als femenins. A més a més, només podien actuar els homes, que interpretaven els papers de tots dos sexes.

Conscients que el teatre és un art on el sexe femení ha estat infravalorat des dels seus inicis, l’objectiu de les directores a l’hora de muntar un espectacle és donar a conèixer la visió i les experiències vitals de les dones amb tots els matisos que els elements de l’obra permetin. Per aconseguir que la realitat de la dona sigui escoltada prefereixen dirigir obres escrites per autores, ja que aquestes tendeixen a fer que el pes de la trama recaigui sobre un personatge femení.

Les directores teatrals són una minoria i estan en una reivindicació constant per aconseguir tenir les mateixes oportunitats que els seus companys homes a l’hora d’exercir una professió per a la qual estan plenament qualificades. Elles ho tenen molt clar, estan disposades a trencar amb els “prejudicis socials” que provoquen cada any a Catalunya que el nombre d’espectacles dirigits per dones sigui enormement menor que el de dirigits per homes.

Ens trobem encara en un moment inicial, això és clarament visible: en els resums de les temporades teatrals dels últims anys el nombre de dones directores és menor al d’homes. Però elles lluiten perquè en les obres de teatre es vegin reflectides les seves intencions i aconseguir així que la subtilesa i la sensibilitat d’una direcció femenina impregnin la màgia de l’escena.